El programa com a guió emocional

El Pòdium Internacional Matadepera destaca per la originalitat del seu programa: tres concerts que estan connectats per un desenvolupament emocional que els dóna un caràcter cíclic. Mentre és habitual vincular temàticament les obres dins d’un mateix concert, és més insòlit trobar una programació de música de cambra que creï una connexió entre diversos concerts mitjançant recursos emocionals i dramàtics. Els tres concerts del Pòdium Internacional Matadepera presenten la música de cambra d'una manera poc convencional, plena de sorpreses i de descobriments.

El primer concert comença amb el coratge de do menor. Una de les obres mestres de la música de cambra, el Quartet amb piano op. 60 de Johannes Brahms, representa perfectament la determinació i la força de nous principis. "Coratge" també es refereix al format mateix del concert: mentre sovint obres menys conegudes serveixen com a preludis d'obres consagrades, aquí donem la volta a aquesta convenció. Així, el Quartet en do menor de Brahms pot incitar a descobrir la bellesa i el mestratge de les obres menys conegudes que s’interpreten a continuació. A la segona meitat del concert, la força i la determinació cedeixen pas a l'orgull andalús del Homenatge a Manuel de Falla de Bela Kovacs i a la melancolia existencial del trio Le Londres d’Eugène Ysaÿe, per finalment arribar a una dolçor més vulnerable a les Sis cançons op. 107 de Robert Schumann. L’ambient de vespre de l’Abendlied (Cançó del capvespre) de Schumann, l'última de les sis cançons, prepara el públic per a la profunditat del concert nocturnal que li seguirà.

Els compositors sovint recorren a la intimitat de la música de cambra per expressar els seus sentiments més profunds. El Trio per a cordes de Gideon Klein és l'última obra que el compositor va completar en el camp de concentració de Theresienstadt, pocs dies abans de ser deportat a Auschwitz i de perdre tràgicament la vida. Tot i així, és una obra plena de força, de resistència espiritual, amb la que potser Klein intentava elevar els esperits dels seus companys de presó. Es va interpretar en un dels pocs concerts que se celebraven en el camp de concentració. Durant la mateixa època, Olivier Messiaen era presoner de guerra quan va compondre el Quatuor pour la fin du temps com a expressió de la seva fe indestructible davant les forces devastadores de la guerra. D'aquesta obra se n’interpreta el moviment per a violoncel i piano que celebra amb "lentitud infinita" l'eternitat del Senyor. La peça central d'aquest segon concert és la transcripció d'un cicle inacabat de cançons de Felix Mendelssohn per a soprano i quartet de cordes, enllaçades per interludis contemporanis del compositor alemany Aribert Reimann. Aquesta obra es titula ... oder soll es Tod bedeuten? ("... o voldria això dir la mort?"), un vers molt evocatiu d'un dels poemes de Heinrich Heine. Seguint la tradició del romanticisme alemany, l'horror i la bellesa van de la mà tant en la poesia com en la música. En el Quartet per a clarinet i cordes de Krzysztof Penderecki el color fosc del clarinet continua amb l’ambient nocturnal del concert. Després d’un vivacissimo obsessiu i un intent de dansa, aquesta obra acaba amb un moviment lent, titulat Abschied (Comiat). Finalment, l'última obra del programa, el Notturno per a trio amb piano de Franz Schubert, ens parla com si vingués des d'un altre món, amb una esperança que transcendeix les nostres preocupacions terrenals.

En aquest segon concert preguem al públic que no aplaudeixi fins que no hagi acabat l’última obra del programa, per tal de mantenir la intensitat emocional. Entre les peces, i per connectar-les, hi haurà lectures de poesies de Miquel Martí i Pol.

El tercer i últim concert celebra la riquesa de la vida cloent el Pòdium amb una altra de les obres mestres del repertori de la música de cambra: el Quintet amb piano d'Antonin Dvorak, una obra vivaç, acolorida i amb molta energia. La primera meitat del concert està integrada pels dos primers moviments de la Sonata per a violí sol en do major de Johann Sebastian Bach i per la Sonata per a clarinet i piano en mi bemoll major, op. 120 n° 2 de Johannes Brahms, dues obres ben conegudes i estimades, que donen al públic uns moments d'agraïment i de reflexió després de totes les emocions dels dos concerts anteriors.